Ànims d’estat

Ahir, 23 de gener, a la tarda, una vegada aprovada la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, el meu estat d’ànim era exultant. Havia estat més o menys pendent tot el dia del que es anava dient allà y, tot i estar segura de que el resultat seria favorable, la visualització del resultat em va alegrar el cor. Fins i tot la meva emissora de ràdio habitual semblava dedicar-me las cançons i, literalment, ballava mentre preparava el sopar.

Comença una etapa difícil. Sé que ens tiraran la cavalleria a sobre. La famosa maquinària de l’estat es farà servir de totes les maneres possibles, com ja ho hem pogut comprovar. Ens temptaran amb pactes, sistemes de finançament immillorables.. Cants de sirena. Haurem de resistir, ja hem sentit això abans. Necessitem força d’ànim.

M’hagués agradat comptar amb més gent per resistir, i que el PSC hagués votat diferent. L’excusa de dir que era una declaració sobiranista no val, i l’ombra de la Chacón era ahir massa allargada. Com antiga simpatitzant i més que fidel votant durant molts anys, sento molta pena.  Ja fa temps que em van decebre, fent un discurs a Catalunya i un altre diferent a Madrid. Però no esperava allò d’ahir. L’ànim de molts socialistes catalans deu estar per terra.

D’altra banda, el seu cap era la persona més estimada ahir a la Cambra. Tant PP com C’s el van donar la benvinguda al seu costat. Jo mateixa el voldria acaronar, amb aquesta cara d’osset de peluix, però la mà se’m queda a mig camí, perquè la seva pobresa d’ànim està forjada per interessos superiors.

També a mi el PP i C’s em sedueixen. Diuen que, a diferència dels partits que van votar en favor de la declaració, i que només defensen els interessos dels seus votants independentistes, ells ens representen a tots els catalans. Sort de la meva enteresa d’ànim. Cants de sirena de nou, discrepem en el concepte de democràcia.

Com deia al principi, venen temps difícils. La construcció de l’estat no serà un camí de roses. Ens atacaran des de totes les bandes possibles, necessitem els millors ànims. Ànims d’estat!

Mariani Vice

Recuerdo la emoción que sentía al inicio de cada episodio de Corrupción en Miami. Una entrada musical vibrante daba paso a una ficción donde los polis vestían trajes caros y conducían deportivos de lujo. Podría resultar sospechoso, pero no, Crockett y Tubbs eran honrados, luchando sin descanso contra las mafias de Miami.

Ante los continuados casos de corrupción, echo de menos aquí un  par de agentes como ellos, incansables contra la injusticia, usando todos los medios a su disposición para combatir a los delincuentes. No dudo de la existencia de policías honrados en todos los cuerpos, a pesar de tanto borrador fantasma arriba y abajo. Pero el poder político parece acabar ahogando sus esfuerzos, con tanto decir unos y otros que ni les consta ni les deja de constar, así que presiento que la solución no vendrá por aquí.

Por si fuera poco, si sale algún juez políticamente incorrecto, no siempre impoluto, que pone en peligro la plácida existencia del corrupto convencido, se emplea toda la maquinaria del estado para sacárselo de encima con un papirotazo y desterrarlo.

Con el título del post no quiero decir que Rajoy sea el responsable último de la corrupción en el PP, pues no creo que sea capaz de idear nada. Pero tampoco creo que quiera ni pueda acabar con algo que viene de lejos y de lo que también se puede haber aprovechado. Aznar, Arenas o Cospedal, gente que gobernó y gente que gobierna ahora. ¿Es ahora el momento de investigar en el PP a Bárcenas? Anda que no han tenido tiempo.

Los casos de Bárcenas y Gürtel, Filesa y los ERE, los Pallerols y Palau, tantos y tantos ayuntamientos, ayer, hoy y siempre son muestra de la falta de escrúpulos de aquéllos que acceden al poder. Esconden la basura debajo de la alfombra, pero la porquería abulta tanto que hasta el rey más hábil puede tropezar y caer.

Divorci a l'espanyola

Posem dos tipus de matrimonis:

1. Un matrimoni acordat, un d'ells ha sigut obligat a casar-se i fins i tot ha aportat una dot. En un país de dret, necessita el consentiment de l'altre per obtenir el divorci?
2. Un matrimoni que es va contraure per amor, i al cap d'uns anys un dels membres de la parella deixa d'estar enamorat de l'altre, i vol divorciar-se. Per molt que hagin de parlar, e intentar civilitzadament arribar a un acord, ha de tenir el primer el consentiment del segon per fer-ho?

Parlant de la relació actual Espanya-Catalunya, hi han dos versions:

1. La versió catalana: aprofitament secular dels seus recursos per part d'Espanya, orgull de nació i sentiments d'igual en vers Espanya. Pensa que li anirà millor sola, per què necessita el consentiment d'Espanya?
2. La versió espanyola: amor incondicional a Catalunya. Els catalans, portats per l'odi a Espanya volen la ruptura. Si t'estimes algú, deixa'l marxar.

Start Up

Aquest és el meu primer post. Espero poder aportar alguna cosa al meu blog.
Opinions, comentaris, pensaments, creacions... tot això té cabuda aquí.

See you soon.