Monday, February 18, 2013

Reality bites

Reality bites és el títol d’una pel·lícula nord-americana de mitjans dels 90, protagonitzada per Winona Ryder i dirigida per un debutant Ben Stiller. La protagonista grava un documental al voltant de la vida del seus amics, mostrant mossecs de realitat.
 
Porcions de realitat és el que es pot obtenir de twitter. Primer, perquè la informació compartida està limitada en cada tweet. I segon, perquè rebem només els tweets de aquells que volem, fent d’aquesta manera un filtre preliminar. Això té una vessant positiva, ja que ens permet posar-nos al dia en uns minuts, tweet, tweet, tweet. Però també té el perill de percebre una realitat parcial, retallada, conformada per successius titulars.
 
En aquesta realitat la presumpció d’innocència és fugaç. Un nom lligat a un delicte en un titular és immediatament sospitós. Si el nom és de un famós, la notícia s’escampa ràpidament. Un bon exemple d’això hauria pogut ser la pròpia Winona Ryder, quan va ser acusada de robatori, si twitter hagués existit llavors.
 
En moments com el actual que vivim, volem que la informació sigui fluida. Necessitem cada dia un nou capítol del serial de despropòsits comesos per la classe dirigent. El problema és que la probabilitat de veredicte de culpabilitat sembla ser inversament proporcional a la rellevància del acusat. Això ens genera frustració, desconfiança, i ràbia que no sabem cóm canalitzar.
 
Reality bites també vol dir que la realitat no és sempre del nostre gust, que els nostres projectes moltes vegades acaben malmesos sense saber-ne el motiu. I que hi ha gent que sempre se surt amb la seva, passant per sobre de totes les lleis. A falta de saber cóm acabarà el cas Nóos, molts no tenen dubtes de que, sigui quin sigui el veredicte final, la família política d’un dels imputats quedarà lliure de tota culpa. I és que, a tot el món reality bites, però a Espanya, a més, royalty eats.

Tuesday, February 12, 2013

El xivarri dels xiulets a la Xina

Les xiulades al Rei d’Espanya o a l’himne espanyol no agraden al PP. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, creu que s’ha de fer un esforç pedagògic de cara a prevenir aquest tipus de situacions, i parla de falta de tolerància i pluralisme. Ha! La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, pensa que aquestes accions haurien d’estar sancionades, perquè es tracta de símbols de tots els espanyols (amb “tots els espanyols” es refereix a aquells que estan d’acord amb el que ella pensa, això ho sé perquè a Catalunya també es fa molt).

No parlaré avui de las raons dels soberanistes o independentistes bascos i catalans, que segur que les tenen, sinó dels motius que els espanyols (per convicció u obligació) podrien tenir en un moment donat per xiular Sa Majestat quan es digna aparèixer davant del seus súbdites.

Enriquiment al llarg dels anys (sembla que va arribar amb una mà al davant i una altra al darrera, el pobret), viatges privats pagats per empresaris, amistats dubtoses, amants, encobriment de delictes dels seus familiars, caceres escandaloses...

Les seves possessions, els seus drets, els seus sous i els seus extres, les minses despeses, els seus privilegis en la concessió de favors a un cert preu... I les seves obligacions? Doncs, poques, ja que, segons la sacrosanta constitució espanyola, “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

No només ell i el seu cercle més proper fa pudor, sinó que el tufillo a podrit arriba als seus familiars. Sembla que alguns podrien estar imputats per blanqueig de diners en l’operació Emperador (que hauria d'estar per sobre del Rei, però ja veurem). Entenc que no deuen parlar només de 500€, sinó d’uns quants d’aquests bitllets, que d’altra manera no molestarien a un senyor tan ocupat con en Gao Ping.

Crec jo que alguna cosa tenim dret a dir de tot això, al menys xiular quan se’ns presenti l’ocasió. Ens ho volen fer pagar, per exemple en actes esportius, no sigui que els drets televisius d’un d’aquests esdeveniments caigui en mans del senyor Roures o un altre desaprensiu que difongui en directe les imatges a milers de milions de compatriotes del senyor Ping.

Friday, February 8, 2013

Carnaval i Quaresma


Avui és Dijous Gras, mengem truita, botifarra d’ou i coca de llardons, fins i tot merenga i xató. Altres països celebraran dimarts el seu Mardi Gras, i la tradició diu que han de menjar pancakes. Costums d’aquí i d’allà que venen de lluny, de quan la Quaresma era època de dejú, i els dies de Carnaval eren dies per gaudir, per exhaurir els productes frescos que d’altra banda es farien malbé en l’abstinència que estava per arribar. De tot això amb prou feina ens queda la gastronomia i la disbauxa de les disfresses.

Però sembla que fa temps que estem vivint una llarga Quaresma, uns interminables 40 dies de travessia pel desert de una crisi demolidora. Vam gaudir d’uns anys de vaques grosses, on vam arribar a nivells mai vistos de consum, cotxes, cases, tecnologia... Compraven a dèbit o a termini, amb uns crèdits concedits ràpidament i amb alegria. Es pagava en A, B... passant de mà en mà un diner negre que havia de desaparèixer amb l’arribada de l’euro, però que va reviure amb força pel boom de la construcció.

A diferència del Carnaval, no sabíem, o no volíem saber, que això tard o d’hora s’acabaria, que no nedaríem eternament en l’abundància. Vam gastar molt i més, perquè podíem, volíem, se’ns permetia i s’incentivava. És cert que no tothom va gastar de la mateixa manera, que alguns es van embarcar en projectes que altres veien arriscats, que molts adquirien bens per a ells necessaris però que altres consideraven accessoris. Però també és veritat que moltes d’aquestes aventures van contar amb el consentiment, l’estímul i l’empenta d’aquells que, amb coneixement financer, podrien haver aconsellat el contrari.

I van arribar les vaques flaques, i, si tenim sort, només ens toca reduir despeses, però si van mal dades, ens podem quedar en la misèria més absoluta, al carrer i sense esperança de aixecar cap mai més. Però, igual que passava abans durant la Quaresma, no tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. De la mateixa manera que abans els rics podien pagar per adquirir una butlla i així saltar-se el dejú, ara les butlles els hi hem pagat nosaltres, i els hi continuem pagant, i ells no només no s’han d’abstenir de res, sinó que encara s’enriqueixen.

Diuen que al final d’aquesta Quaresma, tindrem una societat amb rics, pobres i miserables. Però, si els miserables no poden entrar a la festa, el Carnaval fugaç dels pobres serà suficient per mantenir l’etern Carnaval dels rics?