Orgull

Recordo que la primera vegada que vaig anar als Estats Units em va sobtar la quantitat de banderes americanes que veia arreu. No era cap ocasió especial, però eren molts llocs on es podia veure una bandera onejant. D’això fa ja més de 20 anys. Aquí l’exhibició de banderes sempre ha estat pràcticament restringida als edificis oficials i allò dels EUA em va sorprendre.

Jo vaig néixer a Catalunya, en un temps en que el català no s’ensenyava a les escoles, i vaig residir a Madrid durant uns anys, fins la meva adolescència, quan vaig tornar aquí. Com acostuma a passar als que marxem, allà era la catalana i aquí la madrilenya. Jo em veia de tot arreu i alhora d’enlloc. Mai vaig sentir especialment meva la bandera espanyola, però tampoc la catalana. No m’he considerat mai nacionalista en cap sentit, tot i que en alguns moments sí que he percebut com meus certs trets o fets representatius d’un o altre col·lectiu.

Mica en mica, això ha anat canviant. Cada vegada hi han hagut menys coses espanyoles amb les que me he sentit identificada, i el sentiment de catalanitat ha anat en augment. Cada vegada que surto de Catalunya veig trets diferencials arreu, tant si viatjo per Espanya com si ho faig a un altre país. I em sento profundament catalana.

Les diferències no són un motiu de separació per sí soles. La convivència hauria de ser possible. Però estem exposats a que Espanya imposi per llei la seva llengua o ens retalli lleis pel sol fet d’estar fetes aquí.

Per això, ara tinc una bandera, la penjo, l’ensenyo, la porto quan cal. No sé per què ho fan els americans, jo ho faig per orgull.

Aquest blog està enllaçat amb el següent http://ristorondinaire.blogspot.com.es/

SUMMERIZING

Aloha

Beach

Colourful

Diving

Endless

Flip-flop

Gorgeous

Hot

Ice cream

Juicy

Kidding

Love

Moonlight

Nights

Open-air

Party

Quizzes

Refreshing

Splash

Tanned

Unexpected

Vibrant

Water

Xoxo

Yawning

Zzzzzzz

Ar-i-es-pi-i-ci-ti

 Aquella dona va venir directa cap a nosaltres, ens va preguntar si els nens que jugaven a pilota eren els nostres fills i, quan vam contestar que sí, ens va dir que havien de parar de jugar, que marxessin a un altre lloc, que la pilota feia molt soroll. Era una dona de mitjana edat, anglesa, però parlava castellà. Vam dir-li que no enteníem el problema, eren dos nens xutant en una plaça molt gran, i eren les 6 de la tarda. Llavors, tot assenyalant casa seva,  va començar a explicar que no podia descansar. I nosaltres vam contestar que ens estranyava això que deia, perquè els nens no jugaven sota casa seva. Aleshores, la dona va demanar en anglès respect per a ella i les seves veïnes que, grans com ella, amb el soroll de la pilota ni tan sols sentien la televisió.

Fins aquí, la discussió havia seguit de manera civilitzada, amb bones paraules, però ningú no feia un pas enrere. Llavors, cansada de que el seu discurs no tingués efecte en nosaltres, va canviar a l’anglès deixant anar una frase que incloïa la paraula shit. La nostra reacció no es va fer esperar i ella es va quedar sorpresa tot veient que l’havíem entès. Ho va intentar arreglar, però li vam dir que ja no volíem continuar parlant amb ella. Ella va insistir i, tot i que la conversa va passar a fer-se en anglès, a la dona se la veia incòmoda. Li vam anar desmuntant el seu discurs del respect i, al final, la dona va marxar amb la cua entre les cames.

Primera reflexió – No és d’estranyar que la dona es pensés que no l’entendríem si parlava en anglès. Els nostres representants han demostrat un rere l’altre que l’aprenentatge d’aquesta llengua mai s’ha considerat important. Són gent que, en sentir l’Aretha Franklin demanar ar-i-es-pi-i-ci-ti, es creu que està cantant-li a l’horòscop.

Segona reflexió – La senyora que protestava va fer una cosa que és massa habitual: demanar als altres respecte cap a un mateix alhora que un mateix falta al respecte als altres. I és que, el respecte, a més de guanyar-se’l, un també l’ha de mostrar. Just a little bit.

Reality bites

Reality bites és el títol d’una pel·lícula nord-americana de mitjans dels 90, protagonitzada per Winona Ryder i dirigida per un debutant Ben Stiller. La protagonista grava un documental al voltant de la vida del seus amics, mostrant mossecs de realitat.

 

Porcions de realitat és el que es pot obtenir de twitter. Primer, perquè la informació compartida està limitada en cada tweet. I segon, perquè rebem només els tweets de aquells que volem, fent d’aquesta manera un filtre preliminar. Això té una vessant positiva, ja que ens permet posar-nos al dia en uns minuts, tweet, tweet, tweet. Però també té el perill de percebre una realitat parcial, retallada, conformada per successius titulars.

 

En aquesta realitat la presumpció d’innocència és fugaç. Un nom lligat a un delicte en un titular és immediatament sospitós. Si el nom és de un famós, la notícia s’escampa ràpidament. Un bon exemple d’això hauria pogut ser la pròpia Winona Ryder, quan va ser acusada de robatori, si twitter hagués existit llavors.

 

En moments com el actual que vivim, volem que la informació sigui fluida. Necessitem cada dia un nou capítol del serial de despropòsits comesos per la classe dirigent. El problema és que la probabilitat de veredicte de culpabilitat sembla ser inversament proporcional a la rellevància del acusat. Això ens genera frustració, desconfiança, i ràbia que no sabem cóm canalitzar.

 

Reality bites també vol dir que la realitat no és sempre del nostre gust, que els nostres projectes moltes vegades acaben malmesos sense saber-ne el motiu. I que hi ha gent que sempre se surt amb la seva, passant per sobre de totes les lleis. A falta de saber cóm acabarà el cas Nóos, molts no tenen dubtes de que, sigui quin sigui el veredicte final, la família política d’un dels imputats quedarà lliure de tota culpa. I és que, a tot el món reality bites, però a Espanya, a més, royalty eats.

El xivarri dels xiulets a la Xina

Les xiulades al Rei d’Espanya o a l’himne espanyol no agraden al PP. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, creu que s’ha de fer un esforç pedagògic de cara a prevenir aquest tipus de situacions, i parla de falta de tolerància i pluralisme. Ha! La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, pensa que aquestes accions haurien d’estar sancionades, perquè es tracta de símbols de tots els espanyols (amb “tots els espanyols” es refereix a aquells que estan d’acord amb el que ella pensa, això ho sé perquè a Catalunya també es fa molt).

No parlaré avui de las raons dels soberanistes o independentistes bascos i catalans, que segur que les tenen, sinó dels motius que els espanyols (per convicció u obligació) podrien tenir en un moment donat per xiular Sa Majestat quan es digna aparèixer davant del seus súbdites.

Enriquiment al llarg dels anys (sembla que va arribar amb una mà al davant i una altra al darrera, el pobret), viatges privats pagats per empresaris, amistats dubtoses, amants, encobriment de delictes dels seus familiars, caceres escandaloses...

Les seves possessions, els seus drets, els seus sous i els seus extres, les minses despeses, els seus privilegis en la concessió de favors a un cert preu... I les seves obligacions? Doncs, poques, ja que, segons la sacrosanta constitució espanyola, “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

No només ell i el seu cercle més proper fa pudor, sinó que el tufillo a podrit arriba als seus familiars. Sembla que alguns podrien estar imputats per blanqueig de diners en l’operació Emperador (que hauria d'estar per sobre del Rei, però ja veurem). Entenc que no deuen parlar només de 500€, sinó d’uns quants d’aquests bitllets, que d’altra manera no molestarien a un senyor tan ocupat con en Gao Ping.

Crec jo que alguna cosa tenim dret a dir de tot això, al menys xiular quan se’ns presenti l’ocasió. Ens ho volen fer pagar, per exemple en actes esportius, no sigui que els drets televisius d’un d’aquests esdeveniments caigui en mans del senyor Roures o un altre desaprensiu que difongui en directe les imatges a milers de milions de compatriotes del senyor Ping.

Carnaval i Quaresma

Avui és Dijous Gras, mengem truita, botifarra d’ou i coca de llardons, fins i tot merenga i xató. Altres països celebraran dimarts el seu Mardi Gras, i la tradició diu que han de menjar pancakes. Costums d’aquí i d’allà que venen de lluny, de quan la Quaresma era època de dejú, i els dies de Carnaval eren dies per gaudir, per exhaurir els productes frescos que d’altra banda es farien malbé en l’abstinència que estava per arribar. De tot això amb prou feina ens queda la gastronomia i la disbauxa de les disfresses.

Però sembla que fa temps que estem vivint una llarga Quaresma, uns interminables 40 dies de travessia pel desert de una crisi demolidora. Vam gaudir d’uns anys de vaques grosses, on vam arribar a nivells mai vistos de consum, cotxes, cases, tecnologia... Compraven a dèbit o a termini, amb uns crèdits concedits ràpidament i amb alegria. Es pagava en A, B... passant de mà en mà un diner negre que havia de desaparèixer amb l’arribada de l’euro, però que va reviure amb força pel boom de la construcció.

A diferència del Carnaval, no sabíem, o no volíem saber, que això tard o d’hora s’acabaria, que no nedaríem eternament en l’abundància. Vam gastar molt i més, perquè podíem, volíem, se’ns permetia i s’incentivava. És cert que no tothom va gastar de la mateixa manera, que alguns es van embarcar en projectes que altres veien arriscats, que molts adquirien bens per a ells necessaris però que altres consideraven accessoris. Però també és veritat que moltes d’aquestes aventures van contar amb el consentiment, l’estímul i l’empenta d’aquells que, amb coneixement financer, podrien haver aconsellat el contrari.

I van arribar les vaques flaques, i, si tenim sort, només ens toca reduir despeses, però si van mal dades, ens podem quedar en la misèria més absoluta, al carrer i sense esperança de aixecar cap mai més. Però, igual que passava abans durant la Quaresma, no tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. De la mateixa manera que abans els rics podien pagar per adquirir una butlla i així saltar-se el dejú, ara les butlles els hi hem pagat nosaltres, i els hi continuem pagant, i ells no només no s’han d’abstenir de res, sinó que encara s’enriqueixen.

Diuen que al final d’aquesta Quaresma, tindrem una societat amb rics, pobres i miserables. Però, si els miserables no poden entrar a la festa, el Carnaval fugaç dels pobres serà suficient per mantenir l’etern Carnaval dels rics?

 

Ànims d’estat

Ahir, 23 de gener, a la tarda, una vegada aprovada la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, el meu estat d’ànim era exultant. Havia estat més o menys pendent tot el dia del que es anava dient allà y, tot i estar segura de que el resultat seria favorable, la visualització del resultat em va alegrar el cor. Fins i tot la meva emissora de ràdio habitual semblava dedicar-me las cançons i, literalment, ballava mentre preparava el sopar.

Comença una etapa difícil. Sé que ens tiraran la cavalleria a sobre. La famosa maquinària de l’estat es farà servir de totes les maneres possibles, com ja ho hem pogut comprovar. Ens temptaran amb pactes, sistemes de finançament immillorables.. Cants de sirena. Haurem de resistir, ja hem sentit això abans. Necessitem força d’ànim.

M’hagués agradat comptar amb més gent per resistir, i que el PSC hagués votat diferent. L’excusa de dir que era una declaració sobiranista no val, i l’ombra de la Chacón era ahir massa allargada. Com antiga simpatitzant i més que fidel votant durant molts anys, sento molta pena.  Ja fa temps que em van decebre, fent un discurs a Catalunya i un altre diferent a Madrid. Però no esperava allò d’ahir. L’ànim de molts socialistes catalans deu estar per terra.

D’altra banda, el seu cap era la persona més estimada ahir a la Cambra. Tant PP com C’s el van donar la benvinguda al seu costat. Jo mateixa el voldria acaronar, amb aquesta cara d’osset de peluix, però la mà se’m queda a mig camí, perquè la seva pobresa d’ànim està forjada per interessos superiors.

També a mi el PP i C’s em sedueixen. Diuen que, a diferència dels partits que van votar en favor de la declaració, i que només defensen els interessos dels seus votants independentistes, ells ens representen a tots els catalans. Sort de la meva enteresa d’ànim. Cants de sirena de nou, discrepem en el concepte de democràcia.

Com deia al principi, venen temps difícils. La construcció de l’estat no serà un camí de roses. Ens atacaran des de totes les bandes possibles, necessitem els millors ànims. Ànims d’estat!

Mariani Vice

Recuerdo la emoción que sentía al inicio de cada episodio de Corrupción en Miami. Una entrada musical vibrante daba paso a una ficción donde los polis vestían trajes caros y conducían deportivos de lujo. Podría resultar sospechoso, pero no, Crockett y Tubbs eran honrados, luchando sin descanso contra las mafias de Miami.

Ante los continuados casos de corrupción, echo de menos aquí un  par de agentes como ellos, incansables contra la injusticia, usando todos los medios a su disposición para combatir a los delincuentes. No dudo de la existencia de policías honrados en todos los cuerpos, a pesar de tanto borrador fantasma arriba y abajo. Pero el poder político parece acabar ahogando sus esfuerzos, con tanto decir unos y otros que ni les consta ni les deja de constar, así que presiento que la solución no vendrá por aquí.

Por si fuera poco, si sale algún juez políticamente incorrecto, no siempre impoluto, que pone en peligro la plácida existencia del corrupto convencido, se emplea toda la maquinaria del estado para sacárselo de encima con un papirotazo y desterrarlo.

Con el título del post no quiero decir que Rajoy sea el responsable último de la corrupción en el PP, pues no creo que sea capaz de idear nada. Pero tampoco creo que quiera ni pueda acabar con algo que viene de lejos y de lo que también se puede haber aprovechado. Aznar, Arenas o Cospedal, gente que gobernó y gente que gobierna ahora. ¿Es ahora el momento de investigar en el PP a Bárcenas? Anda que no han tenido tiempo.

Los casos de Bárcenas y Gürtel, Filesa y los ERE, los Pallerols y Palau, tantos y tantos ayuntamientos, ayer, hoy y siempre son muestra de la falta de escrúpulos de aquéllos que acceden al poder. Esconden la basura debajo de la alfombra, pero la porquería abulta tanto que hasta el rey más hábil puede tropezar y caer.

Divorci a l'espanyola

Posem dos tipus de matrimonis:

1. Un matrimoni acordat, un d'ells ha sigut obligat a casar-se i fins i tot ha aportat una dot. En un país de dret, necessita el consentiment de l'altre per obtenir el divorci?
2. Un matrimoni que es va contraure per amor, i al cap d'uns anys un dels membres de la parella deixa d'estar enamorat de l'altre, i vol divorciar-se. Per molt que hagin de parlar, e intentar civilitzadament arribar a un acord, ha de tenir el primer el consentiment del segon per fer-ho?

Parlant de la relació actual Espanya-Catalunya, hi han dos versions:

1. La versió catalana: aprofitament secular dels seus recursos per part d'Espanya, orgull de nació i sentiments d'igual en vers Espanya. Pensa que li anirà millor sola, per què necessita el consentiment d'Espanya?
2. La versió espanyola: amor incondicional a Catalunya. Els catalans, portats per l'odi a Espanya volen la ruptura. Si t'estimes algú, deixa'l marxar.

Start Up

Aquest és el meu primer post. Espero poder aportar alguna cosa al meu blog.
Opinions, comentaris, pensaments, creacions... tot això té cabuda aquí.

See you soon.