Els tres porquets

Eren tres germans porquets molt diferents en alguns aspectes, i això es feia molt evident en les cases que volien construir.

El primer dels germans va triar viure en un apartament d’un nou edifici. Al bloc, al que deien “la comunitat” hi van anar a viure altres porquets dels voltants i entre tots van decidir que cadascú pagaria en funció de les seves possibilitats. Per tal que ningú se sentís un veí de segona, van decidir que els apartaments anirien rotant, així tots podrien gaudir dels més macos. Van acordar un conjunt de normes al que van anomenar “constitució”.

Sense que entengués el perquè, van haver-hi un parell de porquets agraciats amb unes boniques casetes individuals, que podien destinar lliurement els seus diners a la decoració d’uns preciosos jardins. Els hi deien els “florals” i ningú va posar en qüestió aquest privilegi.

Al nostre porquet li anaven força bé les coses, podria haver-se comprat un dels àtics amb  vistes, però  va acceptar l’assignació d’un apartament interior, entenent que això aniria canviant. Però els anys passaven i mai tenia l’oportunitat de viure en un pis millor. En vistes d’això, va fer uns canvis a l’interior de casa seva, però va aparèixer el president de la comunitat i li va etzibar que això la constitució no ho permetia, donat que un possible futur inquilí podria no estar d’acord. Mentrestant, hi havien porquets als que sempre els hi tocava l’àtic o els baixos amb jardí. Va intentar vàries vegades que això canviés, però no ho va aconseguir.

El segon germà tenia un projecte una mica diferent. Amb altres porquets havien acordat fer un conjunt de cases adossades amb jardí i piscina comunitaris. Basant-se en la constitució de l’edifici d’apartaments, van acordar unes normes una mica diferents. Aquí cadascú destinaria els seus diners a la seva pròpia casa, i a part dels serveis comuns.  Tindrien llibertat per fer i desfer a casa seva i s’ajudarien els uns als altres en la mesura que poguessin. Es va aparaular la creació d’una societat que recollís tot això de manera oficial, fins i tot llogant una oficina i creant un grup de whatsapp, i van acordar veure’s en un any per formalitzar-ho i començar les obres comuns.

Mentrestant, el nostre porquet anava treballant als fonaments de casa seva. Van passar dies, setmanes i mesos i no arribava ningú per iniciar les obres de la piscina, ni es veia ningú més fent els fonaments de casa seva. Va anar a la seu de la societat a preguntar el perquè dels retards, i es va topar amb una oficina tancada i el rètol de la societat no hi era. Va preguntar al grup de whatsapp i alguns el van contestar que ho sentien, però que la constitució no ho permetia. “Quina?”, va preguntar. “La de sempre”, van contestar. “Però no l’anàvem a canviar?”, va escriure. Un a un van anar sortint del grup.

El tercer germà va decidir no comptar amb ningú i va intentar construir-se casa seva amb els seus propis mitjans. Tenia la convicció de que no li calia ningú per mantenir els serveis necessaris. Podria assegurar-se l’abastiment d’aigua i llum, tenir un hortet pel consum propi i la venda, i fins i tot creia que podria gaudir d’una petita piscina i un jardí que fes joia. I es va posar a treballar. Al principi, no va ser fàcil, els altres porquets van intentar que no li anés bé. Però mica en mica, amb feina i seny se’n va sortir. Ningú no li deia si havia de plantar naps o cols, o si havia de posar alumini o fusta a les finestres. Va comptar amb els seus germans, que van vèncer la por inicial a fer una cosa així sense els altres i van treballar de valent per què casa seva arribés a ser això, una casa, ni millor ni pitjor que la dels altres, però seva.

Orgull

Recordo que la primera vegada que vaig anar als Estats Units em va sobtar la quantitat de banderes americanes que veia arreu. No era cap ocasió especial, però eren molts llocs on es podia veure una bandera onejant. D’això fa ja més de 20 anys. Aquí l’exhibició de banderes sempre ha estat pràcticament restringida als edificis oficials i allò dels EUA em va sorprendre.

Jo vaig néixer a Catalunya, en un temps en que el català no s’ensenyava a les escoles, i vaig residir a Madrid durant uns anys, fins la meva adolescència, quan vaig tornar aquí. Com acostuma a passar als que marxem, allà era la catalana i aquí la madrilenya. Jo em veia de tot arreu i alhora d’enlloc. Mai vaig sentir especialment meva la bandera espanyola, però tampoc la catalana. No m’he considerat mai nacionalista en cap sentit, tot i que en alguns moments sí que he percebut com meus certs trets o fets representatius d’un o altre col·lectiu.

Mica en mica, això ha anat canviant. Cada vegada hi han hagut menys coses espanyoles amb les que me he sentit identificada, i el sentiment de catalanitat ha anat en augment. Cada vegada que surto de Catalunya veig trets diferencials arreu, tant si viatjo per Espanya com si ho faig a un altre país. I em sento profundament catalana.

Les diferències no són un motiu de separació per sí soles. La convivència hauria de ser possible. Però estem exposats a que Espanya imposi per llei la seva llengua o ens retalli lleis pel sol fet d’estar fetes aquí.

Per això, ara tinc una bandera, la penjo, l’ensenyo, la porto quan cal. No sé per què ho fan els americans, jo ho faig per orgull.

Aquest blog està enllaçat amb el següent http://ristorondinaire.blogspot.com.es/

SUMMERIZING

Aloha

Beach

Colourful

Diving

Endless

Flip-flop

Gorgeous

Hot

Ice cream

Juicy

Kidding

Love

Moonlight

Nights

Open-air

Party

Quizzes

Refreshing

Splash

Tanned

Unexpected

Vibrant

Water

Xoxo

Yawning

Zzzzzzz

Ar-i-es-pi-i-ci-ti

 Aquella dona va venir directa cap a nosaltres, ens va preguntar si els nens que jugaven a pilota eren els nostres fills i, quan vam contestar que sí, ens va dir que havien de parar de jugar, que marxessin a un altre lloc, que la pilota feia molt soroll. Era una dona de mitjana edat, anglesa, però parlava castellà. Vam dir-li que no enteníem el problema, eren dos nens xutant en una plaça molt gran, i eren les 6 de la tarda. Llavors, tot assenyalant casa seva,  va començar a explicar que no podia descansar. I nosaltres vam contestar que ens estranyava això que deia, perquè els nens no jugaven sota casa seva. Aleshores, la dona va demanar en anglès respect per a ella i les seves veïnes que, grans com ella, amb el soroll de la pilota ni tan sols sentien la televisió.

Fins aquí, la discussió havia seguit de manera civilitzada, amb bones paraules, però ningú no feia un pas enrere. Llavors, cansada de que el seu discurs no tingués efecte en nosaltres, va canviar a l’anglès deixant anar una frase que incloïa la paraula shit. La nostra reacció no es va fer esperar i ella es va quedar sorpresa tot veient que l’havíem entès. Ho va intentar arreglar, però li vam dir que ja no volíem continuar parlant amb ella. Ella va insistir i, tot i que la conversa va passar a fer-se en anglès, a la dona se la veia incòmoda. Li vam anar desmuntant el seu discurs del respect i, al final, la dona va marxar amb la cua entre les cames.

Primera reflexió – No és d’estranyar que la dona es pensés que no l’entendríem si parlava en anglès. Els nostres representants han demostrat un rere l’altre que l’aprenentatge d’aquesta llengua mai s’ha considerat important. Són gent que, en sentir l’Aretha Franklin demanar ar-i-es-pi-i-ci-ti, es creu que està cantant-li a l’horòscop.

Segona reflexió – La senyora que protestava va fer una cosa que és massa habitual: demanar als altres respecte cap a un mateix alhora que un mateix falta al respecte als altres. I és que, el respecte, a més de guanyar-se’l, un també l’ha de mostrar. Just a little bit.

Reality bites

Reality bites és el títol d’una pel·lícula nord-americana de mitjans dels 90, protagonitzada per Winona Ryder i dirigida per un debutant Ben Stiller. La protagonista grava un documental al voltant de la vida del seus amics, mostrant mossecs de realitat.

 

Porcions de realitat és el que es pot obtenir de twitter. Primer, perquè la informació compartida està limitada en cada tweet. I segon, perquè rebem només els tweets de aquells que volem, fent d’aquesta manera un filtre preliminar. Això té una vessant positiva, ja que ens permet posar-nos al dia en uns minuts, tweet, tweet, tweet. Però també té el perill de percebre una realitat parcial, retallada, conformada per successius titulars.

 

En aquesta realitat la presumpció d’innocència és fugaç. Un nom lligat a un delicte en un titular és immediatament sospitós. Si el nom és de un famós, la notícia s’escampa ràpidament. Un bon exemple d’això hauria pogut ser la pròpia Winona Ryder, quan va ser acusada de robatori, si twitter hagués existit llavors.

 

En moments com el actual que vivim, volem que la informació sigui fluida. Necessitem cada dia un nou capítol del serial de despropòsits comesos per la classe dirigent. El problema és que la probabilitat de veredicte de culpabilitat sembla ser inversament proporcional a la rellevància del acusat. Això ens genera frustració, desconfiança, i ràbia que no sabem cóm canalitzar.

 

Reality bites també vol dir que la realitat no és sempre del nostre gust, que els nostres projectes moltes vegades acaben malmesos sense saber-ne el motiu. I que hi ha gent que sempre se surt amb la seva, passant per sobre de totes les lleis. A falta de saber cóm acabarà el cas Nóos, molts no tenen dubtes de que, sigui quin sigui el veredicte final, la família política d’un dels imputats quedarà lliure de tota culpa. I és que, a tot el món reality bites, però a Espanya, a més, royalty eats.

El xivarri dels xiulets a la Xina

Les xiulades al Rei d’Espanya o a l’himne espanyol no agraden al PP. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, creu que s’ha de fer un esforç pedagògic de cara a prevenir aquest tipus de situacions, i parla de falta de tolerància i pluralisme. Ha! La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, pensa que aquestes accions haurien d’estar sancionades, perquè es tracta de símbols de tots els espanyols (amb “tots els espanyols” es refereix a aquells que estan d’acord amb el que ella pensa, això ho sé perquè a Catalunya també es fa molt).

No parlaré avui de las raons dels soberanistes o independentistes bascos i catalans, que segur que les tenen, sinó dels motius que els espanyols (per convicció u obligació) podrien tenir en un moment donat per xiular Sa Majestat quan es digna aparèixer davant del seus súbdites.

Enriquiment al llarg dels anys (sembla que va arribar amb una mà al davant i una altra al darrera, el pobret), viatges privats pagats per empresaris, amistats dubtoses, amants, encobriment de delictes dels seus familiars, caceres escandaloses...

Les seves possessions, els seus drets, els seus sous i els seus extres, les minses despeses, els seus privilegis en la concessió de favors a un cert preu... I les seves obligacions? Doncs, poques, ja que, segons la sacrosanta constitució espanyola, “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

No només ell i el seu cercle més proper fa pudor, sinó que el tufillo a podrit arriba als seus familiars. Sembla que alguns podrien estar imputats per blanqueig de diners en l’operació Emperador (que hauria d'estar per sobre del Rei, però ja veurem). Entenc que no deuen parlar només de 500€, sinó d’uns quants d’aquests bitllets, que d’altra manera no molestarien a un senyor tan ocupat con en Gao Ping.

Crec jo que alguna cosa tenim dret a dir de tot això, al menys xiular quan se’ns presenti l’ocasió. Ens ho volen fer pagar, per exemple en actes esportius, no sigui que els drets televisius d’un d’aquests esdeveniments caigui en mans del senyor Roures o un altre desaprensiu que difongui en directe les imatges a milers de milions de compatriotes del senyor Ping.

Carnaval i Quaresma

Avui és Dijous Gras, mengem truita, botifarra d’ou i coca de llardons, fins i tot merenga i xató. Altres països celebraran dimarts el seu Mardi Gras, i la tradició diu que han de menjar pancakes. Costums d’aquí i d’allà que venen de lluny, de quan la Quaresma era època de dejú, i els dies de Carnaval eren dies per gaudir, per exhaurir els productes frescos que d’altra banda es farien malbé en l’abstinència que estava per arribar. De tot això amb prou feina ens queda la gastronomia i la disbauxa de les disfresses.

Però sembla que fa temps que estem vivint una llarga Quaresma, uns interminables 40 dies de travessia pel desert de una crisi demolidora. Vam gaudir d’uns anys de vaques grosses, on vam arribar a nivells mai vistos de consum, cotxes, cases, tecnologia... Compraven a dèbit o a termini, amb uns crèdits concedits ràpidament i amb alegria. Es pagava en A, B... passant de mà en mà un diner negre que havia de desaparèixer amb l’arribada de l’euro, però que va reviure amb força pel boom de la construcció.

A diferència del Carnaval, no sabíem, o no volíem saber, que això tard o d’hora s’acabaria, que no nedaríem eternament en l’abundància. Vam gastar molt i més, perquè podíem, volíem, se’ns permetia i s’incentivava. És cert que no tothom va gastar de la mateixa manera, que alguns es van embarcar en projectes que altres veien arriscats, que molts adquirien bens per a ells necessaris però que altres consideraven accessoris. Però també és veritat que moltes d’aquestes aventures van contar amb el consentiment, l’estímul i l’empenta d’aquells que, amb coneixement financer, podrien haver aconsellat el contrari.

I van arribar les vaques flaques, i, si tenim sort, només ens toca reduir despeses, però si van mal dades, ens podem quedar en la misèria més absoluta, al carrer i sense esperança de aixecar cap mai més. Però, igual que passava abans durant la Quaresma, no tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. De la mateixa manera que abans els rics podien pagar per adquirir una butlla i així saltar-se el dejú, ara les butlles els hi hem pagat nosaltres, i els hi continuem pagant, i ells no només no s’han d’abstenir de res, sinó que encara s’enriqueixen.

Diuen que al final d’aquesta Quaresma, tindrem una societat amb rics, pobres i miserables. Però, si els miserables no poden entrar a la festa, el Carnaval fugaç dels pobres serà suficient per mantenir l’etern Carnaval dels rics?